L’agost que Granollers va somiar amb els ulls oberts

Article publicat a El 9 Nou (Vallès Oriental) el divendres 21 d'agost de 2026

Hi ha històries de Granollers que semblen inventades. Històries que, quan les escoltes per primera vegada, necessiten uns segons abans de decidir si realment van passar. Aquesta n’és una. Va passar a la Porxada, l’agost de 1974, i durant unes hores la ciutat va deixar entrar per les seves portes un món que semblava haver arribat d’un altre lloc.

En JIM (Joan Illa Morell) me n’havia parlat sovint. Ho feia recuperant anècdotes de l’organització, petites escenes, trobades, imprevistos i aquella suma de detalls que, sense fer gaire soroll, havien anat donant embranzida a una idea fins que va començar a caminar sola. Mentre l’escoltava, descobria també el JIM més entremaliat: aquella espurna de sorpresa, espontaneïtat i rauxa que ja formava part de la manera de preparar-ho molt abans que arribés Dalí. En les seves històries ja hi vivia alguna cosa d’aquell dia.

El 19 d’agost, la Porxada es va convertir en l’escenari d’un Happening de Salvador Dalí. Però dir-ho així és fer molt curt. Aquell dia no va arribar només Dalí. Va arribar tot un univers: models internacionals, actrius emergents i personalitats de l'entorn de Dalí, intel·lectuals, curiosos i, sobretot, els granollerins. La ciutat els va rebre a tots. I després va passar una cosa encara més extraordinària: la ciutat va entrar dins de l’espectacle. Dalí hi posava el deliri. JIM hi posava la ciutat. I la ciutat hi posava el cos.

M’imagino la Porxada amb les regles habituals suspeses. Alguns s’havien disfressat de xinesos. Altres no s’havien disfressat de res. Les mànegues començaven a disparar aigua i pintura, queia sobre els cabells, les cares i les camises, i els qui havien sortit a mirar acabaven formant part d’allò que miraven. Durant una estona, no hi havia públic. Tothom era dins del quadre.

Aquesta és la imatge que més m’interessa d’aquell dia. No Dalí, ni la pintura, ni el gran espectacle; m'interessa aquella barreja de persones que en qualsevol altre moment haurien viscut en mons separats: veïns i cosmopolites, pagesos i personatges arribats de lluny, els qui sabien perfectament què era un Happening i els qui simplement havien sortit de casa perquè a la plaça passava alguna cosa. Durant unes hores, tots van tenir el mateix color.

Després van arribar els diaris i van intentar posar paraules a una ciutat que s’havia escapat de les paraules. Els titulars parlaven d’esperpento, manicomio al aire libre, delirio daliniano, caos multicolor. La crítica d’art discutia si aquella tela esquitxada per les mànegues podia considerar-se art o si tot plegat no era més que una monumental broma de Dalí. Però miraven massa la tela. La tela era el rastre. L’obra real era la ciutat.

Era la Porxada plena de gent, l’aigua convertint desconeguts en còmplices, una plaça sencera acceptant que durant unes hores les coses no havien de tenir gaire sentit perquè ja tenien alegria. I aquí és on JIM es fa imprescindible. Hi ha persones que organitzen actes i n’hi ha d’altres que creen les condicions perquè passi l’imprevisible. JIM pertanyia a aquesta segona espècie. En les històries que m’explicava sempre hi havia una porta que s’obria, algú que apareixia sense avisar, una idea que creixia més del compte, una situació que abandonava el camí previst. No forçava l’espontaneïtat. La preparava.

I quan arribava el moment, aquella festa deixava de ser seva per convertir-se en la de tothom: dels més implicats i dels qui no en sabien res, dels qui hi havien anat expressament i dels qui simplement passaven per allà. Aquesta és potser la diferència entre un espectacle i un esdeveniment que acaba formant part de la memòria d’una ciutat. L’espectacle s’acaba quan abaixa el teló. La memòria continua caminant.

Després tot es va apagar. La pintura es va assecar. Les mànegues van callar. Els personatges van marxar i la Porxada va recuperar la seva respiració habitual. Granollers va continuar sent Granollers. Només que durant unes hores havia descobert que també podia ser una altra cosa: una ciutat sense escenari ni platea, capaç de disfressar-se, de riure, d’embrutar-se i de deixar que l’impossible passés sense preguntar primer si era convenient.

Cinquanta-dos anys després, encara m’agrada pensar que aquella no va ser només la visita de Dalí a Granollers. Va ser el dia que Granollers va acceptar jugar. I això explica que encara avui, quan algú en parla, sembli que sota les llambordes de la Porxada hi quedi una mica d’aquella pintura, invisible però tossuda, esperant que algú torni a mirar la plaça amb els ulls d’aquell estiu. Hi ha coses que només poden existir mentre passen. I aquell agost de 1974, mentre passaven, JIM va aconseguir que Granollers somiés amb els ulls oberts.