Sobre l'art d'acció

Quan es parla o s'estudia l'art d'acció, normalment, apareixen els mateixos tòpics de sempre, això passa perquè les fonts de les quals es beu són fonamentalment les de sempre, des de raonaments antics, doctes i convencionals. S'argumenten els estudis sobre les nocions habituals d'autoria, comunicació i recepció o públic. Aquest és el terreny propi de les performances i les accions orientades comunicativament a emetre un missatge. Bàsicament, l'artista o els autors tenen alguna cosa a dir i treballen amb materials i accions orientats a aquest efecte, és a dir, emetre un missatge. A l'art d'acció orientat, en un moment o altre, la pregunta pel públic o l'audiència apareix inevitablement, no es pot escatimar, produeix desassossec a l'artista. Aquest desassossec apareix perquè intueix els seus límits, la impossibilitat d'anar més enllà, perquè en el fons no construeix una acció veritablement sinó una representació d'aquesta acció. Cal distingir, doncs, un matís vital, un matís que vertebra l'acció de manera diferent i la distingeix, és a dir: l'acció nua i per si mateixa davant de l'acció orientada i amb contingut.

El propòsit d'unir art i vida a què es refereixen molts quan tracten de definir l'art d'acció es produeix des del raonament, la recerca de sentit o fins i tot l'espectacle. Aquesta característica genuïna a la qual es dota l'art d'acció mostra per si mateix la imaginació de molts i la seva impossibilitat: no es poden unir totes dues des de la representació, ja que no són conceptes sinó accions de l'ànima o de l'esperit, tant l'art com la vida.

L'art d'acció no orientat és antagonista als dictats del sistema de mercat, l'experiència que es viu a dins no és possible dins aquesta lògica; és una experiència extraordinària, per això la seva vocació rupturista amb les rutines quotidianes i les seves grans dosis d'estranyesa per als vianants sorpresos. El que és performatiu perd sentit. Sense escapar més enllà de reduir la cultura a uns hàbits, no és possible observar la diversitat de la bellesa del món. En l'art d'acció no orientat les preocupacions estètiques o de formes no són genuïnes, tampoc no constitueixen el seu material de treball disciplinari o multidisciplinari.

Molts artistes necessiten el parapet de la raó per ordenar-ne l'entorn i la creativitat. En diuen assossec, una calma interior que vessa sentit, permet una resposta ràpida als interrogants profunds. La cosa espiritual es converteix en art quan necessita comunicar-se. Tot ha de ser comprès perquè res d'aquest tot t'involucri en excés. L'experiència ha de mutar a anècdota i aquesta s'ha de poder classificar en una habitació de les torres de babel espaiades pel món. Estem habituats a ser públic per mastegar l'art; aquest hàbit ens permet seguir ocupats, tremendament atrafegats i a conformar-nos amb mitja hora de bellesa, fictícia, mai real. L'imperi de la raó mai no va ser tan inversemblant.

L'home d'avui quan es relaciona amb l'art recorre als pensaments, les abstraccions i les representacions abstractes i generals. El vertigen del nostre món és la velocitat d'un tren fugint de nosaltres mateixos, de les nostres ciutats, del nostre espai. Observem aquest trànsit veloç que només s'atura uns minuts. Davant d'aquesta fugacitat, els teòrics de l'art solen argumentar que requereix una implicació més gran de l'espectador no només en la manera de percebre'l sinó amb la seva acció i participació. Per les seves característiques, curiosament aquest context és un mitjà adequat perquè l'art sigui crític i corrosiu. Tot i això, la reflexió no és el mitjà òptim per al consum. És millor, per descomptat, la seducció, el martelleig repetitiu, les imatges publicitàries. I el consum és la veritat de tot; avui, res ni ningú l'interpel·la.

Quan l'art es disposa a despertar el receptor de la seva suposada letargia, de la seva suposada passivitat davant de la vida i que s'involucri en els processos de canvi: l'art se sent orientat, funcional, útil i qui sap... moltíssimes més esperances d'aquest estil. Però el perill de la propaganda truca a la porta. La societat de consum ho abrasa per canibalisme. Cal dir, però, que l'art per naturalesa dotat d'un esperit tenaç i inconformista continua volent fer pensar, continua volent ampliar la visió dels nostres mons, petits i saturats de frases simples sense respostes. No hi ha treva, però, aquest desig de l'art viu avui als marges de les grans avingudes. En definitiva, l'esperit de l'art es vol fer entendre, comunicar, expressar, viu orientat a aquestes necessitats. El problema, per tant, és el que es diu.

L'art d'acció orientat, de vegades, mostra oposició al sistema mercantilista vestint-se gairebé sempre amb vestidures provocatives, altres vegades tracta d'influir en la consciència crítica de l'individu; però les seves accions es fan dins del mateix sistema i busquen gratificació: en els seus orígens hi ha la compravenda. Al final del llarg camí titubejant de la lògica s'hi afegeix una esperança de gratificació. Tal com han estat entesos per la Història de l'Art, les accions, els happenings i les performances són simplement esdeveniments efímers l'existència dels quals com a obra d'art té una durada sempre limitada. És obvi, doncs, la font d'on beu l'art d'acció, aquest caràcter efímer s'ha de preservar i contradiu la mateixa convenció de l'art. Sovint, però, aquestes pràctiques són utilitzades per crear currículums tant personals com institucionals o privats. L'art vol reflexionar sobre el temps passat i les accions passades. Enregistrem d'alguna manera l'art efímer, sempre contradictori i crític, perquè allò que ens mostra no és possible a l'estratagema convencional de l'art, als seus discursos oficials i als seus processos mercantils.

L'art d'acció dins de les institucions i dins del xiuxiueig mercantil vol, desitja, promou ficar l'espectador dins el quadre plàstic artístic, dins el museu, dins l'art. Aquest insisteix a demanar espectadors, públic, consumidors. La pregunta de què faria l'art sense espectadors es pot entendre, però la de què faria l'art d'acció sense espectadors té un talent majúscul, dit amb sorna. L'art d'acció no orientat mai fa les seves tasques de manera individual i, per descomptat, no s'adreça a un públic. Aquest s'hi ha d'integrar per ser visible, per adonar-se que passa alguna cosa.

Una acció creativa fora del regne de la convenció i la historiografia de l'art es pot considerar art? Aquesta pregunta necessita resposta. És positiva quan creiem que l'art és una facultat humana com ho és el llenguatge, per exemple. Molts veuen l'art com una esfera allotjada a la societat, un objecte que modelem i transformem a poc a poc, cada artista en la seva petita mida. En relació amb l'art, l'intel·lecte sol extirpar-lo de la proximitat personal, tendeix a conceptuar-lo en un univers propi, sistematitzat, aristotèlic. Que l'art porti coneixement i saber a la història humana, només això és una de les causes de la seva decadència. Sense acceptar l'experiència que comporta la pràctica i la intimitat de l'art, sense aquest indici d'acció gairebé natural i profunda, creativa i capaç en qualsevol subjecte, sense aquesta experiència constant i quotidiana, l'art no serà res més que un concepte, un producte de mercat, una bandera de patriotes.

L'eclosió de l'art d'acció als seus inicis: tímid i embrionari, no és producte d'una evolució creativa sinó del fre cultural timorat i polític de les nostres societats, les institucions morals, ètiques i econòmicament interessades en el lideratge de les poblacions. Les capacitats creatives col·lectives produeixen molt de respecte, sovint solen ser desprestigiades per apaivagar-les. Això passa no només a les societats antidemocràtiques. Com més opcions de llibertat, més opcions creatives es donen per a l'art. I per descomptat, això és molt important: l'art d'acció que és col·lectiu i conscient no parla de si mateix i no treballa sobre els seus mètodes ni mira al passat.