L'art d'avantguarda i el franquisme

L'art d'avantguarda espanyol de postguerra previ a la democratització del país era resultat d'una rebel·lia silenciosa davant la situació política o, al contrari, fruit de la dictadura? Diria que el problema rau en la utilització de les paraules i en la mateixa pregunta. Els veritables artistes no deixen de crear malgrat que l'entorn polític on es troben sigui hostil. En aquells anys faltaven les condicions necessàries per a una avantguarda autèntica, els interessos de les quals són per si mateixos rupturistes, nous, crítics, experimentals. Alguns van ser utilitzats institucionalment pel franquisme per a relacions internacionals i diplomàtiques i d'altres oblidats, negats pel sense sentit i les valoracions morals o polítiques, tradicionalment religioses d'aquella època. Tots els estats ho fan, en definitiva, vendre aparença de llibertat a canvi de diners. Quan es desconeix el meravellós i submergit impuls de crear, el batec intern de l'art, quan se n'acosta un des dels voltants de l'esperit de l'art, les lectures solen ser polititzades, les valoracions de sentit molt turístiques. La política a l'art d'avantguarda és diferent de la dels palaus. Que el franquisme tingués una concepció despolititzadora de la societat no confirma que l'art modern d'aquells anys fos buit i pensat per a la massa anònima obedient, despreocupada.

Polítics, historiadors de l'art, acadèmics, estudiosos, tothom té una política cultural per oferir al món, perquè en el fons es basen en meres opinions, és a dir, fer política amb l'art. Alguns pretenen societats eternament ideologitzades, no apàtiques en diran d'altres. Només uns quants creadors, no tots, incideixen sobre l'art realment i les seves obres es relacionen amb la societat aportant missatge, pràctiques, visió, transformació. Independents en el sentit de crear un món estètic i radical. Els problemes de les societats pertanyen a la política i és en aquest àmbit on s'han de resoldre realment. El franquisme tenia una estratègia clara i manipuladora en relació amb l'art avantguardista i experimental. Havien, doncs, elaborat un pla per treure'n profit? Sí. Utilitzar no és el mateix que creure i fomentar. El règim era militaritzat i eclesial, controlat per persones armades. Propaganda sí però cultura independent cap. Mantenir el poder era tota la tasca.

Per transcendir les fronteres d'un estat tancat sobre ell mateix i amb vocació ecumènica, l'artista era forçat al patriotisme, ja que l'estat era el comissari de les exposicions que organitzava. A l'antiguitat, quan els artistes eren forçats a tractar temes religiosos, ningú no els va preguntar per això. La tradició de l'art espanyol està basada en el patriotisme i és mitjançant aquesta tradició amb què els artistes podien comunicar-se i ser entesos durant aquells anys, i per descomptat, també avui. Els grans valors de l'art van crear les seves personalitats fora d'aquest àmbit: Picasso, Miró i Dalí. L'any 1955 amb motiu de la III Biennal de Barcelona, ​​Antoni Tàpies i les tendències no figuratives es consagren com a realitat indiscutible. La mirada econòmica necessitada del règim i les relacions diplomàtiques creixents amb els Estats Units creen un context favorable per a l'Informalisme, utilitzant doncs l'art per a l'homologació internacional. Sovint l'intercanvi d'influències pròpies de l'art entre creadors s'analitzen com a intercanvis induïts per les polítiques de blocs ideològics, gairebé conspiranoics. Que el règim organitzés Biennals d'art és lògic, no es pot viure en una habitació tancada i a les fosques. Aleshores, l'expressionisme abstracte nord-americà era un moviment important per a l'art i tenia pes. Sabem que la política no crea art, el jutja, l'accepta o el rebutja.

Apliqueu la valoració ètica social a l'home, no a l'artista o l'escombriaire o l'estanquera de Vallecas, etc. La política ha portat tanta tragèdia a les vides de les persones que el seu instint de supervivència no pot ser culpable de col·laboracionisme en aquestes tragèdies gestades pel poder de feixistes o d'incompetents, o de sistemes imperfectes capaços d'incloure la pobresa com a estadística. El franquisme va prohibir l'antifranquisme per als que vivien presos a les seves urpes; El General Franco va morir a la vellesa acompanyat de multituds. Això ho recordo perfectament, també recordo que els màrtirs van ser molts, fins i tot abandonats a les cunetes o torturats a les comissaries de policia. El franquisme va utilitzar la vivacitat de la societat per justificar-se, però afirmar que l'art d'avantguarda a Espanya és producte del divorci entre art i societat, inspirat per institucions, parla molt poc de l'art i dels artistes i molt de la xafarderia. És com negar la realitat de l'esperit de l'art i de la flama que travessa algunes ànimes. Uns van treballar des de dins i d'altres des de l'exili, cadascú sap per què, i a ells concerneix més que nosaltres. Ara bé, l'artista exclusivament polititzat o patriota en aquells anys va llaurar el seu camí per això, però no és ningú per a l'art. Per mi, l'artista és un animal crític, ferotge, estèticament crític, en aquesta ànima hi resideix el seu compromís.

Sembla l'art abstracte o no-figuratiu l'única possibilitat de sintetitzar modernitat i buit ideològic o polític? Sembla un nap a una col? El règim necessitava modernitat i alguns artistes ho eren, si més no plàsticament. Antonio Saura, Manolo Millares o Antoni Tàpies tenen força expressiva rellevant fins i tot per a qualsevol desinteressat. La veritat és que el franquisme no podia trucar a les portes del món amb el mateix relat de la seva tradició clàssica, figurativa. I encara menys enfocant la seva prioritat als Estats Units, bressol de l'expressionisme abstracte. Alguns experts asseguren que a les obres informalistes es poden identificar senyals clars d'espanyolitat, com els vins de Rioja o els bous de la devesa. Una barreja d'austeritat i espiritualitat genuïna i alineada amb la tradició. Eugeni d'Ors deia que el Barroc era tradició, un estil perenne, sense temps concret i que podia identificar-se a les obres de l'informalisme. Amb el discurs de la seva tradició, Espanya venia la seva ànima genuïna al debat internacional de l'avantguarda i l'experimentació, aportant puresa i espiritualitat, tradició i essència nacional. L'experiència de l'art com a diplomàcia i religiositat. Gens buit, doncs, d'ideologia o política.