El Professor

Aquesta prosa poètica pertany a l'Esplendor, recull poètic recent (en procés d'escriptura).

Canta una cançó pels cors trencats, les esperances dels quals van ser arrabassades com un lladre a la nit. En aquells dies del VIH/SIDA, abans que els antiretrovirals fossin més comuns i eficaços, en aquella era analògica abans dels algoritmes, malgrat tot, mai li va impedir, com ell mateix admetia, escriure poemes poderosos i penetrants sobre la seva experiència viscuda. Tot i que ja tenia problemes de salut recordo que es va aixecar la camisa a la fira del llibre per lluir una cicatriu horrible a l'abdomen. Tenia un aire despreocupat sobre un terra d'una benzinera tacat de greix. No va dir a ningú que havia escrit un llibre al soterrani. Poc després, el soterrani es va inundar. El paio podia discutir sobre la llargada de la barba de Freud o bullir l'aigua en una tetera negra on reposaven fulles d'herba fins que l'aigua s'animava. Tenia els ulls encara adormits de licor de marrasquí. I feia olor de sabó i somreia quan es treia el serrell dels ulls morenos. A mitjanit, les llàgrimes i els passadissos de la residència eren plens de gom a gom per crear una meditació sobre l'art, l'envelliment i la pèrdua. Però en algunes escenes l'àngel que hi havia dins seu s'enfrontava a l'àngel del passadís, plagiant l'últim vers perfecte. La solitud salvatge. Figures d'ombra, gent asseguda a la vora dels seus llits, llegint cartes, atrapades enmig d'una metàfora i el món.

Foxtrot de gallines, així va entrar el professor, enmig de la tempesta, desviant el dolor amb paraules que tenia recloses en un paper. Com un explorador sostenint una torxa, en els primers dies d'aquests dies que les flors enamoren de tantes paraules sàvies. Dos ulls profunds encara brillants àmpliament; els guardava en una caixa de llum de plom, juntament amb les seves imaginacions. Ara s'entrebanca pensant en la puntualitat, ara s'entrebanca en adonar-se que ella el mirava des de la finestra encreuant les cames nues. Gresca d'estudiants seriosos. Calçava un parell de sandàlies de cara grassa i portava un petit kit de primers auxilis, brúixola i llanterna, posant els peus amb cautela pel camí de l'entrada. La gran poesia convida els lectors a jugar amb el llenguatge i a desenvolupar una comprensió més profunda de l'experiència humana, això pensava quan va entrar a l'aula cloquejant com una gallina boja. El llenguatge flueix a través de paisatges, cultures i històries, i aquells cursos celebraven aquell èxtasi fent ressò de veus ancestrals o remesclant textos inèdits que parlaven del dia i de la nit, del dolor i els galimaties de la vida quotidiana. Això pensava.

Els seus pensaments timbalejaven com en una nit de gresca mentre es treia la jaqueta de pana de color ocre molt claret i pensava, pensava, pensava: reescriuré tota aquesta vida i aquesta vegada hi haurà tant d'amor, que no podràs veure-hi més enllà! Dirigia els pensaments a favor o en contra d'algú, no quedava clar. Jo escrivia en un racó de món. Es treia la jaqueta i s'asseia per a la resta de la seva vida, només seixanta minuts estrictes. Però ningú està del teu costat per sempre, ni tan sols un poeta. Quan pujava la finestra, desitjant que la vida fos diferent, es preguntava si el poema acabaria en l'expressió màxima de la desesperació, miraculosament, transformada en alguna cosa més propera a la plenitud, la plenitud. Què sé jo, coses i coses que ningú pot entendre, els sentiments no poden entendre's ni traduir-se. Però no salvaven ningú. Mentre el seu tors es balancejava cap enrere i cap enrere, el seu cos es balancejava cap endavant, recollint-se els cabells en una cua de cavall. Arracades molt maques i un anell de calavera no gaire inspirat. Granulosa, amb un brunzit estàtic a flor de llavis en cada paraula, enigmàtica i amb somriure descarat, la noia enamorada.

L'amor és significat... i aquí s'atura. Ordena els papers i continua mirant l'hora consumir-se. Perquè vull sentir aquest amor, perquè anhelo cada càrrega d'aquest cor humà, i lentament m'aferro i lentament soc arrossegat. Si m'he dispersat com pols d'estrelles és una mena d'esdevenir. No la puc tocar, però sento la seva vacuïtat com si el que faltava sempre fossis tu. I aquí s'atura, beu aigua, els alumnes confirmen que la poesia és massa real i tan viva que commou l'expectació, gargamellegen i tossen. Les paraules pertorbaven el silenci. La veu era ràpida i els versos més llargs creaven aquesta sensació de velocitat; no es troben pas a les prestatgeries de la biblioteca. Les paraules es desperten amb el tro sorollós de la sang, cors bombant, cors retorçats, trontollant com si estigués borratxo, sabent que no hi ha res pitjor que els mitjons mullats. Com una fulla que cau d'un arbre s'allunya de totes les cadenes, com els botons alliberen un pit, com un llenguatge que només el silenci s'atreveix a ignorar. Tot sembla ser atemporal. Els superlatius reboten. Demanarà una amanida més tard, potser fins i tot unes postres.

Ella, mirant per la finestra, presenciava la pintura multicolor de l'arc de Sant Martí i mirava el cel enfosquint-se amb la llum del dia minvant, mirava al professor, mirava la gent expectant, mirava al professor per florir de nou a través de l'abraçada de l'amor! Amb el crepuscle que s'acosta començarà el seu ballet aeri de paraules que es reconcilien i s'enganyen, es reconcilien i es desfan. Com el lloc d'un somni on els colors canvien, un suau i suau moviment fins que la llum s'esvaeix. I, malgrat tot, aquesta era una lectura meravellosa: uniforme, sense presses, inclinant-se ara una mica a la santimònia, ara a la foscor salvatge; completament clara; accentuada a vegades amb una malícia adequada. I mentre desenganxem cossos nus durant la nit, la nostra pell s'esquinça.

El fotògraf s'aferra a registrar els esdeveniments amb una objectivitat distanciada. Considera que és el seu paper, el seu deure, transmetre aquestes veritats. El paper de qualsevol artista impulsat a ser testimoni del sofriment dels altres i del seu propi dolor, una lletania indescriptible, un accent sobre una vocal, tota una lliçó desengreixant-se. Encara no era una bellesa l'estranya brisa de tardor, en veure-la fins i tot les fulles que queien es congelaven. Llavors el professor va començar a llegir el poema tan ràpid com podia, sense aturar-se mai entre estrofes o entre pensaments. Els fantasmes dels versos pul·lulaven, parlaven com una sola persona. Cadascun t'estima. Cadascun ha deixat alguna cosa sense fer. Aleshores, respires una mica i penses que totes aquelles paraules s'han quedat sense tinta. Però el poema creix com una hidra de nous significats, el crepuscle es transforma, línies i paraules senceres poden desaparèixer o aparèixer. I vam observar fascinats alguna cosa molt profundament dins nostre agitant-se amb orgull i vam deixar de banda els esdeveniments quotidians de les nostres vides còmodes.

Portava una senzilla armilla marró sobre una camisa blava i una gorra al cap. Va impartir la seva conferència amb l'autoritat d'un assagista i el ritme d'un poeta, sense ensopegar mai en una fe estancada i fràgil, destinada a esmicolar-se davant nostre. Trobava la seva perfecció en la inquietud de l'abisme. Si alguna cosa sembla massa bona per ser veritat, probablement ho era. Era el ritme, l'establiment de les expectatives del públic, tothom assegut havent posat les gravadores en marxa, era l'entrada d'un insecte pel camí de la llum, era el temps, era la poesia caminant per un filat invisible envoltant l'abisme. Fugint de les dents podrides de l'abisme.

El temps semblava haver-se comprimit i expandit alhora, els pensaments naixien en silenci, l'amor i el dolor abundaven. L'ordit i la trama eren invisibles; els lligams, invisibles; acumulant un impuls assassí i combustible. Tots els seients eren plens, ara són buits. Ho recordo bé: passos precipitats mentre corríem cap al vestíbul, una remor de sabates, un moviment de cadires, de pupil·les que es dilaten; el rellotge omplint totes les facetes de la vida on abans floria el sol. Quan el rellotge diu prou i el temps i els somriures s'arruguen, ell guarda els papers, badalla, mira el rellotge. Mentrestant, el món continua, el món s'ofereix a la teva imaginació sentint com el futur es dissol en un moment. Ella mira de reüll. Ell aixeca una cella, ella mig somriu.

I la solitud va esclatar en un càntic, en una cançó de cançons que omplia els cels, i encara creixia i creixia. El gran silenci cantant sobre la foscor grisa i estrellada, i la paraula va tornar a entrar al seu cor. Llengua perduda, so perdut, paraules perdudes. Hi ha un bard a la fi del món. En el tropell tothom truca a la porta de tothom, deixant una cicatriu indefinida, figures solitàries acabades de perdre el tren. L'olor de quitrà d'una estació de tren de la qual només en coneixes el nom i el rellotge del vestíbul. La solitud sense cap raó ni rima.