Qui soc? Què faig?

Jaume Tuset

Gràcies per la visita.

Vaig néixer a Granollers l'any 1963. Actualment visc a Canovelles, més per atzars del destí que per cap altre motiu. Durant molts anys vaig treballar a la indústria farmacèutica. Ara visc retirat i dedico el temps a escriure i a ampliar els meus treballs assagístics i literaris.

Soc una persona independent i autodidacta. He après gairebé tot allò que m'interessa seguint el meu propi camí, mogut per la curiositat i per la convicció que l'aprenentatge més valuós és aquell que neix d'una necessitat interior. Aquesta manera d'entendre el coneixement ha marcat tant la meva aproximació a l'art i la literatura com al desenvolupament de programari web.

Potser per això escric, programo i llegeixo: són tres maneres diferents d'explorar una mateixa curiositat. Mai no he pretès arribar a conclusions definitives; m'interessa més el camí de la recerca que la tranquil·litat de les certeses. Escriure, llegir o programar són, per a mi, diferents formes d'explorar una mateixa inquietud: comprendre una mica millor el món i comprendre'm una mica millor dins seu.

Aquest web

Totes les fotografies que apareixen a les publicacions són meves, tret que s'indiqui o s'acrediti el contrari.

M'agrada l'estètica del text pla. Per això faig servir poques imatges i prefereixo la senzillesa dels primers temps de la web. Aquesta pàgina és una tria conscient: menys artificis i més lectura.

No utilitzo galetes, excepte les estrictament necessàries per protegir tècnicament el formulari de contacte: jaumetuset.com/contacte.php

Com a creador independent, dono importància a la privadesa dels visitants i també a la protecció del meu propi treball.

Crec que tothom porta dins seu un escriptor o un poeta. Cadascú té una melodia pròpia i unes històries que l'han anat construint. Aquest web és, senzillament, la manera que tinc de compartir les meves.

L'autoaprenentatge

Sempre he defensat l'autoaprenentatge com una manera de créixer intel·lectualment. Aprendre impulsat per la curiositat permet investigar amb llibertat i seguir els propis interessos sense itineraris prefixats.

Aquesta manera d'entendre el coneixement m'ha portat tant a escriure assaig i literatura com a desenvolupar els meus propis programes orientats a la web. D'una banda hi ha l'escriptura literària; de l'altra, l'escriptura del codi. En totes dues es parteix d'una pàgina en blanc i s'avança des de zero fins allà on arriben les idees i les forces.

També hi trobareu RADIUM FM jaumetuset.com/radium/ una emissora en línia que emet música les vint-i-quatre hores del dia, tots els dies de l'any: rock, indie, música alternativa i metall.

Una nota personal

A la fotografia pot semblar que estigui enfadat. En realitat acostumo a sentir-me còmode en entorns de respecte, bon humor i alegria sincera. Quan les persones deixen de banda les seves preocupacions quotidianes i simplement comparteixen una conversa sense intentar vendre res, em sento a gust. No passa tan sovint com m'agradaria.

Em costa sentir-me còmode quan l'art o la literatura es converteixen exclusivament en una qüestió de prestigi o de carrera professional. També em sorprèn la tendència a parlar d'un mateix com si cadascú representés una organització sencera.

Aquí només hi soc jo. Els meus pensaments, els meus escrits, les meves intuïcions, els meus dubtes, els meus programes i els meus lectors, siguin humans o artificials.

Que tingueu pau i bonança.

Algunes conviccions

La comunicació sovint es presenta com una manera d'orientar els altres, gairebé com una tasca pastoral. S'assumeix que hi ha qui coneix el camí correcte i que la resta només l'ha de seguir. Jo no comparteixo aquesta manera d'entendre-la. La realitat és massa complexa perquè un únic punt de vista pugui reclamar una autoritat moral o intel·lectual definitiva.

Els lideratges tendeixen a legitimar-se apel·lant a una objectivitat que, moltes vegades, amaga interessos o formes de poder. Per això crec que la responsabilitat personal és molt més valuosa que la simple adhesió a una majoria o a una autoritat.

També penso que sovint entenem la llibertat com una idea còmoda, sempre d'acord amb nosaltres mateixos. Però la llibertat també consisteix a conviure amb allò que no compartim, amb experiències que no són les nostres i amb visions del món que poden incomodar-nos.

Desenvolupar la pròpia personalitat és una tasca íntima. Quan la societat, l'Estat, el mercat o qualsevol altra institució intenten determinar quin ha de ser aquest desenvolupament, la llibertat deixa de ser una possibilitat per convertir-se en un itinerari imposat.

Entenc l'Estat no com un organisme destinat a dirigir les persones, sinó com aquell que hauria de crear les condicions socials i econòmiques perquè cadascú pugui desenvolupar la seva vida segons els seus propis criteris. La història, però, ens mostra que resulta més fàcil dirigir que no pas construir aquestes condicions.

El llenguatge és probablement l'eina més poderosa que tenim. Amb ell construïm les nostres idees, les nostres relacions i també les nostres formes de poder. Per això importa tant l'ús que en fem.

Visc en un entorn on la pobresa és una realitat visible. Aquesta experiència m'ha ensenyat que les condicions materials no expliquen mai, per elles soles, la riquesa interior de les persones. El racisme, precisament, neix sovint de reduir els individus a categories morals o culturals.

Una societat que acaba diluint l'individu, no només dictant normes sinó també oferint respostes prefabricades sobre com viure, s'acosta inevitablement a alguna forma d'autoritarisme, encara que es presenti amb un somriure.

Les relacions lliurement escollides acostumen a ser molt més creatives i generoses que aquelles basades exclusivament en la competitivitat. Cadascun de nosaltres habita una experiència irrepetible del món. El que anomenem espai públic només té sentit quan aquestes experiències poden trobar-se en condicions d'igualtat, no quan unes s'imposen sobre les altres.

També crec que l'educació hauria d'afavorir el desenvolupament de la personalitat abans que l'adaptació a un sistema. Aprendre a conviure democràticament és molt més exigent que aprendre a obeir unes normes.

Vivim envoltats d'una gran contradicció: condemnem la barbàrie del passat mentre assistim amb normalitat a la del present. Les formes canvien, però els mecanismes de justificació sovint són els mateixos.

Per això em resisteixo a entendre la democràcia únicament com un procediment polític. Sense ciutadans capaços de pensar per si mateixos, cap sistema institucional pot considerar-se plenament democràtic.