Larvatus Prodeo

Aquesta prosa poètica pertany a l'Esplendor, recull poètic recent (en procés d'escriptura).

Encara veig llum en un poema. El descobriment del vocabulari està reservat per dibuixar el retrat d'un home tossut. Avui, davant la finestra del poeta, hi ha un camp de lavanda amb dues oliveres joves i ambicioses i l'horitzó, que desapareix a la llum feliç de l'alba. Així doncs, no importa gaire que el dia sigui cruel, l'opressió completa i la terra trista i amarga. I sé que el meu proïsme, enmig d'innombrables contradiccions, posseeix poders que commouen el cor. Sorgeix una connexió dinàmica que canvia constantment. És com inhalar i exhalar, un anar i venir entre pols oposats.

En Romeu i jo ens vam trobar a les estacions de tren per canviar de tren. Teníem reserves en vagons diferents. En arribar, els nostres camins es van separar –de moment– abans de tornar-se a creuar pels senders. L'amor... és quelcom meravellós. Cada matí em recordo conscientment quant d'amor hi ha dins meu, pels altres i per mi mateix, per aquesta vida i tot el que em dona diàriament, i quant d'amor rebo dels altres. No hi ha condicions per a la satisfacció. No hi ha res correcte o incorrecte. No hi ha res massa o massa poc. La seva llum és capaç de perforar fins i tot la foscor en què ha caigut. Ai, ets un home meravellós, algú amb qui puc fer tantes coses! Ballar, cantar, cuinar, riure i molt més! Abraçar-nos, somiar i estimar-nos. M'encanta besar-te, perquè ets pura felicitat!

Petites resurreccions enmig de la vida. Aixecar-se després d'una separació, un divorci, una crisi, una malaltia, una pèrdua i una mort. La vida continua. Canviada, danyada, amb cicatrius i sovint dolorosa. En moments de la vitalitat més ardent, ens adonem que, enmig de tot canvi, sabem d'alguna cosa dins nostre que perdura. L'onada de purpurina nadalenca inunda botigues i ulls. Alegria silenciosa, tanmateix, amb les llums a la foscor hivernal. No havia notat mai aquesta preciosa delícia. Commoguda, afectada, avergonyida, radicalment articulada, ascètica, sense cap vol de fantasia. Folklore amb gent de bon humor, articles colorits i curiosos, gent abrigada amb un toc de malenconia. Amb molt de gust caminaria descalç sobre els núvols, penjat per la brisa, potser encara una mica de vent. Lloats siguin els inventors del telèfon, els constructors de ponts! M'agrada parlar per telèfon. I sobretot, el desig de xiuxiuejar a cau d'orella com ets de bonica, deixant un rastre tendre dins meu.

Hi ha tantes coses per parlar, les coses que sorgeixen a la vida i com haurem de tornar a l'autopista aviat, marxar a la nit, esmorzar al mig del no-res, sentir la llibertat, deixar que el vent ens bufi a la cara... i si no estem vacunats a mitjans de l'any que ve, tant se val, conduirem contra tot pronòstic. Sí, sabem que hi ha una foscor on no queda consol i l'esperança d'una possible resurrecció és fràgil. I, tanmateix, portem la nostra salvació al cor sense entendre-la. I com més m'endinso en la foscor dels mil·lennis, més preguntes sorgeixen. Estimulat, accelerat per hores lluminoses, quina capbussada als cels! Uf, aquestes són unes profecies profundes... de la cova dels dos narradors que es desperten a la nit, recollint impressions per a la foguera, escalfant-se a la llum platejada de la lluna.

L'amor és jove i somiador, busca prats de flors com una papallona, mou muntanyes i tomba per les valls. Quan no hi ha amor disseccionem poemes mecànicament. Com t'estimo? Deixa'm explicar com. T'estimo tan profundament, tan alt, tan lluny i en la nit profunda quan el rodamon tremola pel camí estret. T'agrada sentir xafarderies. Em xiuxiueges quan necessito tornar a aplicar-me el perfilat de llavis. Però tant si es tracta d'un amor passat, d'un present o d'un del futur, l'amor és la cosa més preciosa de les nostres vides. I en els mals moments, els records ens escalfen. Lluny del cruixit dels ferrocarrils, conduïes per carreteres rurals, passant per boscos i camps, i allà em vas veure a la vora de la carretera sota un paraigua en una parada d'autobús. Que les pupil·les ara s'obren i tot allò que amb prou feines es percep a través de la vista flueix a través del nervi cap al cervell, i abans que puguis formar pensaments, totes les fibres i l'embolic de cèl·lules exploten, aglomerant-se poderosament. Un dimarts, durant la quarta hora doble, en un sofà de lectura a la biblioteca universitària; si més no, vaig escriure un vers que ara s'ha esborrat.

Et vas palplantar davant meu amb els cabells curts i arrissats, amb uns pantalons de pana marró clar de canalé fi, un jersei de coll rodó de caixmir d'un blau fumat subtil i una camisa blanca planxada a sota. Guapo, guapo com una mala cosa! Tan nerviós com abans d'un examen d'àlgebra a l'escola, fins que finalment un braç em rodeja la cintura per comprovar-me la temperatura des de la distància. La temperatura crema. Els diluvis s'abraonen. Aleshores piulo suaument, com fan els grills, després l'agafo, després... t'observo, sabent que la teva pell és bellament càlida. Una carícia suau omple l'habitació amb tons calents i excitats, delicadament perfumada. Dies plens de passió. Dies plens d'amor viscut. Vam aprendre junts com pot ser de perfumada una nit de maig ballant sobre una estrella. Només ho notes quan baixes els ulls i et tremolen els llavis.

De vegades, les paraules tenen el poder d'il·luminar un cor tan brillantment com un diamant captura la llum. Em quedo confós, sentint com el cor em batega a la gola per tu. Una sensació estranya a l'andana, sense ganes de viatjar, que també deu ser estranya per a tu. I mentre encara estic allà dret completament atordit, l'últim vagó passa per davant meu. S'han acumulat tantes coses, que gairebé estic aclaparat.