Quan la ciutat canvia, la festa també

Article publicat a El 9 Nou (Vallès Oriental) el divendres 4 de setembre de 2026

Hi ha una pregunta que potser ja hauríem de començar a fer-nos amb tranquil·litat: de qui és la Festa Major?

No és una provocació. Granollers ha canviat. Com moltes ciutats catalanes, avui és una ciutat més diversa, amb persones que hi han nascut i persones que hi han arribat des de molts llocs, amb llengües, memòries i maneres diferents d’entendre què vol dir formar part d’una comunitat.

D’això en diem diversitat. I parlem sovint d’integració. Però potser convé recordar una cosa senzilla: la integració no és una idea ni un model. És una pràctica. Són fets. Passa quan persones diferents fan coses juntes. Quan algú que acaba d’arribar no només és convidat a participar en allò que ja existia, sinó que també pot aportar-hi alguna cosa. Quan una plaça, una escola, una entitat o una festa aconsegueixen construir un espai que, a partir d’aquell moment, ja és de tots.

La cultura és un dels llocs on això es fa més visible. I, tanmateix, quan parlem de diversitat solem parlar d’educació, feina, habitatge o convivència. La cultura apareix sovint com una qüestió secundària, gairebé decorativa. Però no ho és. La cultura és un dels espais on una ciutat construeix el seu nosaltres. Aquí apareix un debat que Granollers no hauria d’evitar.

La Festa Major de Blancs i Blaus és un èxit extraordinari. Ha mobilitzat generacions de granollerins, ha creat orgull de pertinença i ha construït un imaginari propi. No és poca cosa. Precisament per això, però, podem preguntar-nos què pot arribar a ser en una ciutat que ja no és la mateixa que quan aquest model va començar. Perquè una festa no és només allò que conserva. També és allò que és capaç d’incorporar.

Els Blancs i els Blaus tenen uns codis de pertinença molt potents: història, rituals, personatges, espais, xarxes d'amistat i una determinada manera de viure la festa. Aquesta memòria compartida és una de les seves grans fortaleses. Però tot patrimoni viu acaba trobant-se amb una pregunta: què passa quan la comunitat que el va crear es transforma?

No es tracta de substituir els Blancs i els Blaus ni de convertir la Festa Major en un catàleg de cultures. Tampoc no n’hi ha prou amb programar una actuació, una mostra gastronòmica o un «dia de la diversitat». Això seria confondre diversitat amb programació. La qüestió és més profunda: les persones que avui formen Granollers poden reconèixer alguna part de les seves pròpies vides en l’imaginari festiu de la ciutat?

Participar en una tradició no és necessàriament sentir-la com a pròpia.

Moltes entitats de cultura popular han fet una feina extraordinària d’obertura. Els Xics, els Diables i moltes altres associacions han incorporat persones de procedències diverses. És una de les formes més eficaces de construir comunitat: fer coses plegats, aprendre uns codis i convertir-los en propis. Però aquí apareix la pregunta difícil: Només demanarem als nous granollerins que entrin en les nostres tradicions o també estem disposats a deixar que les seves expressions culturals transformin les nostres?

La interculturalitat no pot consistir només a convidar l’altre a casa nostra. També implica acceptar que, quan entra per la porta, pot acabar movent una mica els mobles.

I això no hauria de fer por.

Els mateixos Blancs i Blaus que avui considerem una tradició han estat, en el seu moment, una innovació. Allò que avui sembla intocable també ha nascut d’una voluntat de transformar la festa i de trobar una nova manera de fer participar la ciutat. Potser, doncs, el debat no és tradició contra diversitat. És com aconseguim que la tradició sigui prou forta per poder transformar-se.

I aquí hi ha una altra qüestió: l’espai.

La Festa Major té el seu gran escenari al centre històric, al voltant de la Porxada i dels carrers que formen part del seu paisatge tradicional. És lògic: allà hi ha la memòria, l’arquitectura i bona part de l’imaginari col·lectiu. Però l’espai públic també parla. Quan gairebé tota la ciutat se celebra al mateix lloc, diem, encara que no ho vulguem, quin és el centre i quines són les perifèries.

Per això seria interessant pensar en una Festa Major que, sense renunciar al centre, fos capaç d’arribar també als altres barris. No cal traslladar-ho tot ni fragmentar la festa. Però sí fer circular la centralitat. Que la festa també passi allà on viu la ciutat que ha anat creixent.

Hi haurà, naturalment, arguments de logística, seguretat, recorreguts i concentració de públic. Alguns actes funcionen especialment bé en els carrers i places del centre. Una festa necessita també aquella densitat que fa que, durant uns dies, sembli que tota la ciutat passa pel mateix lloc.

Però els problemes tècnics no haurien de convertir-se en arguments identitaris.

La pregunta és una altra: Volem una Festa Major que representi sobretot la ciutat que recordem o una Festa Major capaç d’imaginar la ciutat que estem construint? Potser no cal escollir. Cal conservar els gegants, els diables, els castells, els Blancs, els Blaus, els rituals i les memòries que ens expliquen d’on venim. Però també cal deixar espai perquè apareguin altres músiques, altres llenguatges, altres relats i altres maneres de celebrar.

No com una concessió a la diversitat. Perquè aquesta diversitat ja és Granollers. I aquí la política cultural té una responsabilitat que va més enllà de programar actes. Els diners públics no només haurien de servir per conservar l’imaginari col·lectiu que hem rebut. També haurien d’ajudar a construir el que encara no existeix. Això requereix escoltar. I també arriscar-se.

La millor manera de protegir una tradició no és posar-la dins d’una vitrina, sinó permetre que continuï trobant-se amb la ciutat.

Perquè una festa no és un monument. És una pràctica de ciutat. I una ciutat canvia. La integració també és això: no només que els qui arriben aprenguin els nostres codis, sinó que nosaltres siguem capaços de compartir els nostres espais, modificar alguns costums i deixar lloc perquè apareguin codis nous. No cal que desaparegui allò que ja hi és. Cal que pugui conviure amb allò que està arribant.

El repte dels anys que venen no serà només mantenir viva la Festa Major. Això Granollers ho sap fer molt bé. El repte serà aconseguir que una ciutat cada vegada més diversa pugui mirar la seva festa i dir: Aquesta també és la meva. Perquè una ciutat no deixa de ser ella mateixa quan canvia. Deixa de ser ella mateixa quan ja no és capaç de canviar.