De la colla al barri

Pàgines entrants: Quan la ciutat canvia, la festa també

Nota de context: Aquest article es va publicar originalment al periòdic El 9 Nou (Vallès Oriental) el 5 d'octubre de 2026. El vaig escriure des de la convicció que la cultura popular no és una idea estàtica per guardar en un programa, sinó una barreja viva que passa als carrers. Amb aquestes línies, us convido a reflexionar sobre el futur de la festa a Granollers; una invitació a sumar ciutat, a obrir els braços a la diversitat real i a donar veu i recursos als nostres barris per veure què passa quan els permetem sorprendre’ns.

La cultura popular de Granollers té l’oportunitat de créixer si deixa que la ciutat real, diversa i canviant, també pugui inventar la seva manera de celebrar.

Hi ha una cosa que les ciutats saben fer molt bé: canviar sense demanar permís. Un carrer es transforma, obre una botiga nova, en tanca una altra, arriba una família, en marxen unes altres, una criatura neix, algú que va arribar de lluny ja parla com els veïns de sempre i algú que hi ha viscut tota la vida descobreix que el seu carrer ja no és exactament el que recordava. Les ciutats són això. Una mica de memòria i una mica de moviment. Granollers també.

Per això, quan parlem de cultura popular, potser hauríem de mirar una mica menys els models i una mica més els carrers. La cultura popular no és una idea que es pugui guardar dins d’un programa. És una cosa que passa. Es fa amb les mans, amb els peus, amb la veu, amb música, amb menjar, amb criatures corrent i amb gent que un dia es troba fent una cosa que fins aleshores no havia fet mai. I aquí els barris tenen molt a dir.

Durant anys hem construït una identitat festiva molt potent al voltant de les colles. Blancs i Blaus han estat capaços de fer una cosa extraordinària: convertir una ciutat en una festa. Han creat rivalitat, complicitat, memòria, bromes, orgull i una enorme capacitat de participació. Això té molt valor. Però una colla és una manera de pertànyer a la festa. El barri és una manera de pertànyer a la ciutat.

Al barri hi vivim tot l’any. Hi comprem el pa, portem els nens a l’escola, coneixem —o encara no coneixem— els veïns, compartim plaça, sorolls, problemes, alegries i aquella quotidianitat una mica desordenada que acaba fent comunitat sense que gairebé ens n’adonem. Per això penso que la cultura popular de Granollers té davant seu una possibilitat molt bonica: passar de la colla al barri sense deixar la colla enrere.

No es tracta de substituir una cosa per una altra. Es tracta d’afegir ciutat. I això vol dir alguna cosa més que portar activitats als barris. Descentralitzar no hauria de significar carregar un camió al centre, descarregar-lo en una plaça i marxar després d’haver fet l’acte. La pregunta interessant és: què passa si el barri també pot decidir què vol fer? Què passa si disposa de recursos, d’espais i de temps per inventar-se coses? Què passa si una plaça de Can Bassa, del Congost, del Lledoner o de qualsevol altre barri pot convertir-se, durant unes hores, en un petit centre del món?

Potser apareixeran coses que no tenim previstes. I això és precisament el que hauria de fer una cultura popular viva: deixar lloc a l’insospitat. La diversitat de Granollers no és un inconvenient que la cultura hagi de gestionar. És una reserva extraordinària d’imaginació. Hi ha persones que han arribat amb músiques, receptes, històries, formes de celebrar, maneres d’ocupar l’espai i records de festes que nosaltres no coneixem. Algunes d’aquestes coses ja passen als carrers, a les cases, als locals associatius, als bars i a les places.

La ciutat ja està fent aquesta barreja. Potser la cultura institucional encara va una mica per darrere. I aquí la paraula integració em sembla important, però només si l’entenem com una cosa molt concreta. Integrar no és explicar que som diversos. Integrar és fer coses junts.

És preparar una festa plegats. Cuinar plegats. Organitzar un concert. Fer una cercavila. Aprendre una dansa que no coneixíem. Portar els nens a una activitat i acabar parlant amb altres pares. Fer una colla nova. O simplement coincidir moltes vegades en el mateix lloc fins que un dia ja no cal explicar d’on ve cadascú.

La integració té més a veure amb aquestes coses petites que amb els grans discursos. I té una característica magnífica: quan funciona, transforma tothom. No és que uns arribin i aprenguin com som nosaltres. És que tots acabem sent una mica diferents. Això és la hibridació, si volem fer servir una paraula una mica més solemne. Però potser en podríem dir simplement barreja. La cultura popular sempre ha estat una barreja. Les ciutats també.

Per això els barris poden ser un gran lloc de proves —i no cal que ningú hi posi una bata blanca— d’aquesta nova cultura popular. L’Ajuntament hi té una responsabilitat clara, però no hauria de pretendre inventar-la des d’un despatx. Pot posar-hi recursos, facilitar espais, donar confiança i, sobretot, permetre que les iniciatives tinguin temps per créixer.

Perquè les coses que fan comunitat necessiten temps. No tot ha de néixer gran. Una festa pot començar amb quatre persones, una taula, unes quantes cadires i algú que diu: «I si ho féssim aquí?» A partir d’aquí poden passar moltes coses. Potser aquesta és una de les millors polítiques culturals que podem imaginar per als barris: donar-los la possibilitat de sorprendre’ns.

També ens caldrà acceptar que no tot sortirà bé. Algunes iniciatives no funcionaran, d’altres seran petites i algunes potser no ens agradaran gens. Però una ciutat que vol cultura popular ha d’estar disposada a córrer algun risc. La cultura que no pot equivocar-se acaba convertint-se en decoració. I nosaltres no necessitem més decoració. Necessitem més vida.

La Festa Major, les entitats, les colles i les tradicions que ja tenim són una base extraordinària. No cal començar de zero. Al contrari: podem començar des d’un lloc molt millor, perquè tenim una història, unes estructures i una ciutat amb ganes de trobar-se. Ara toca fer circular aquesta energia. Del centre cap als barris i dels barris cap al centre. De les colles cap a la ciutat i de la ciutat cap a les colles. De les tradicions que coneixem cap a les que encara no sabem com es diran.

Potser el futur de la cultura popular de Granollers no consisteix a fer una festa nova. Potser consisteix simplement a aconseguir que hi hagi més gent fent-la seva. I això, ben mirat, és una idea força alegre. Perquè quan una ciutat és capaç d’incorporar una persona nova, una música nova, una plaça nova o una manera nova de celebrar, no perd res. Guanya una possibilitat.

I una ciutat que acumula possibilitats és una ciutat que encara té moltes ganes de viure.

[quan-la-ciutat-canvia-la-festa-tambe | Quan la ciutat canvia]